Fragment de la obra Bearn de Llorenç Villalonga

És clar que aquesta llei ha d’existir —deia de vegades el meu protector—. Al Cel no poden esser desatents; i si conviden una senyora casada, per força han de convidar també el marit.

—Suposant que aquest no en sigui indigne per la seva conducta —li replicava jo.

—Si ha estat tan dolent...

Tot el problema, justament, es recolzava en això.

Ja he dit que ell no discutia quasi mai, perquè era, en el fons, caparrut i perquè essent al mateix temps escèptic, li semblava lleig esmenar en una conversa "tots els errors acumulats, com ell deia, durant experiències de segles". Per altra part, ¿qui no ha mantingut conviccions irraonables que a vegades resulten realitats? Fa uns cinquanta anys George Sand tractava d’incultes els mallorquins perquè creien en el contagi de la tisi. Pasteur i Koch han donat la raó a aquells pagesos ignorants. El meu mateix protector, tan lliberal, tenia els seus tabús, els seus dogmes —pocs, però incommovibles— que no podien tan sols esser mencionats. ¿No s’havia negat rotundament, una nit memorable, devora la foganya, a satisfer una curiositat de donya Xima? Es tractava de la Sala de les Munyeques, un punt trist de la història de Bearn, és cert, però, ¡de quants d’altres fets escabrosos no es parla en aquestes Memòries que ell ha ordenat fer públiques!